dilluns, 31 de desembre del 2012

La diagnosi de patologia a l’edificació

Es força habitual observar en informes, certificats i dictàmens, redactats en l’àmbit de l’edificació, que s’utilitza erròniament el concepte patologia. 
Es tant habitual que fins i tot en algun fòrum del “Linkedin” en el que s’ha preguntat sobre aquesta qüestió, algun dels participants al·legava la seva utilització errònia, justificant que d'aquesta forma l’utilitzaven persones importants del sector de l’edificació i la patologia de l’edificació.
Mai he compres aquesta falta de rigor[1], essent aquesta una qüestió que es soluciona fàcilment consultant el diccionari.

Que és la patologia en el sector de l’edificació?
La paraula “patologia” prové etimològicament, de les paraules gregues "pathos" (malaltia) i "logos" (estudi) i el Diccionari General de la Llengua Catalana la defineix com "la ciència que tracta de les malalties". Per extensió, la “patologia constructiva en l'edificació”, es pot definir  com la ciència que tracta dels problemes constructius que apareixen en els edificis (o en alguna de les seves parts o unitats) després de la seva execució.

Es per aquest motiu que la paraula patologia serveix per a designar una ciència que estudia les malalties i per extensió els problemes constructius i per tant la paraula patologia no s’ha d’utilitzar per a enumerar defectes constructius com en alguns casos s’acostuma a fer.

En aquest sentit la patologia pot ser una ciència:
  • Preventiva
  • Reparadora o curativa.
La patologia preventiva és la part d’aquesta ciència que es dedica a l’assessorament del projectista de l’edifici o al tècnic de capçalera, encarregat del manteniment de l’edifici, per a recomanar solucions constructives o tasques preventives que evitin l’aparició de lesions[2]  o processos patològics[3].

La patologia reparadora o curativa, es probablement la part més coneguda d’aquesta ciència, essent aquesta la que es dedica a analitzar les lesions o processos patològics que ja han aparegut en un edifici. Aquesta part de la patologia pot formar part d’una activitat rehabilitadora o pot estar associada a una activitat dins de l’àmbit de la edificació legal o forense. 
En el primer cas la patologia forma part dels estudis previs necessaris per a determinar-ne l’adequada reparació, mitjançant una encertada diagnosi en la que s'estableixi la causa i la teràpia adequada de reparació, mentre que en el segon cas es necessari una detallada descripció del que ha passat i una rigorosa explicació de perquè s’han manifestat les lesions o els processos patològics [4]. 


La diagnosi
La diagnosi de patologia és l’exposició per escrit de l’opinió que emet el tècnic redactor sobre la qüestió sotmesa a consideració i justificada amb base a l’encàrrec. Generalment l’objecte de la diagnosi, pot ser un dictamen en que es sol·licita una opinió tècnica del que ha passat, però també pot ser la sol·licitud d‘una simple opinió verbal, la emissió d’un certificat (seguretat, solidesa, etc...) o l’emissió d’un informe previ.

Cal tenir sempre present que sigui quin sigui el títol que s’ha posat al document, quan el que s’ha encarregat, inclou un apartat en el qual s’emet una opinió o diagnostic sobre les causes de les anomalies, com es poden reparar o quin en serà el cost, s’està realitzant un dictamen.

En tot cas la diagnosi de patologia en el camp de l’edificació, es diferent en funció del tipus d’aprofundiment que es vol aconseguir.

Quan d’un edifici no se’n sap res i el que es vol tenir es una primera aproximació del seu estat aparent de conservació es realitza una prediagnosi. La prediagnosi és una primera avaluació de l’edifici, fruit d’una inspecció visual de l’edifici i en la que s’aplega tota la informació i documentació necessària per a realitzar-ne una primera valoració no analítica del seu estat de conservació i en el que s’ha de poder decidir que s’ha de fer.

PREDIAGNOSI
(Primera aproximació a l’edifici)
Reconeixement general
Decidir què s’ha de fer
Definir camps de treball en els estudis previs





Definició treballs
 
Regular
Passar a diagnosi
 
Malament
No seguir Enderroc


La inspecció tècnica d‘edificis (ITE), és un tipus de prediagnosi de patologia a l’edificació.
Imatges de un perit en patologia amb l'equipatge de diagnosi extretes de la publicació Building Surveyor.

En alguns casos, les anomalies detectades requereixin d’un estudi més aprofundit, amb l’ajut de cales i de tècnics especialistes en alguna matèria especifica (estructures, humitats, instal·lacions, etc...), o son necessaris mitjans auxiliars, proves de laboratori, assaigs, etc..  En aquest casos no n’hi ha prou amb una prediagnosi i cal realitzar un dictamen de diagnosi en patologia a l’edificació.

Un dictamen de diagnosi pot ser d’una part de l’edifici (la fonamentació, l’estructura, la coberta, les instal·lacions, etc...), o pot ser de l’edifici sencer.

ESTUDIS PREVIS / DIAGNOSI
(Recollida de tota la informació necessària)
Inspecció aprofundida
Anàlisi constructiu i estructural
Presa de mostres per a proves o anàlisis als laboratoris
Proves “in situ”. Aparells i eines de suport
Valoració durabilitat

DIAGNÒSTIC
(Determinació de l’estat de conservació i necessitats d’intervenció)
Anàlisi de la informació recollida
Conclusions. Dictamen.






[1] El rigor consisteix en l'aplicació disciplinada de la raó als temes de l'àmbit dels coneixement científics, artístics o pràctics del professional que emet una opinió, implicant una manera estructurada i controlada de planificar, desenvolupar, analitzar i avaluar els fets objecte de estudi i una cura especial a adaptar la presentació dels resultats a qui se li comunica la opinió i és per això que el rigor ha d'estar en l'essència de qualsevol professional. El rigor suposa tenir inclinació a la veritat, allunyant-se dels prejudicis i entusiasmes quan s'interpreta els resultats, buscant totes les possibles explicacions del que s'ha observat i s'està analitzant, acceptant el resultat encara que aquest demostri la fal·làcia de la més estimada de les hipòtesis preconcebuda, essent el rigor una actitud d'insatisfacció amb la incertesa, amb les respostes inexactes, amb els mesuraments poc precisos amb l'amplitud del més i del menys. És per això que ser rigorós és una actitud que es contraposa a les debilitats de la naturalesa humana, no permetent la mandra, la falta d'atenció, l'acceptació del mètode inexacte i les conclusions infundades.

[2] S’anomena lesió a cada una de les manifestacions observables d’un problema constructiu.

[3] El procés patològic és el conjunt d’aspectes (símptomes, evolució, causes i estat actual), que poden agrupar-se d’una forma seqüencial (origen, evolució i resultat final). 


 [4] Els tipus de lesions i processos patològics més característics s’agrupen segons si son de tipus físic, mecànic o químic, essent les més habituals les següents:

  • Lesions físiques.
-    Humitat
D’obra
Capil·laritat
Filtració
Condensació
-    Erosió
Atmosfèrica; meteorització
Brutícia; depòsit, rentat diferencial
  • Lesions mecàniques
-    Deformació
Fletxes
Desploms
Vinclaments
Assentaments
-    Esquerdes
Excés de carrega
Dilatacions, contraccions higrotèrmiques
Deformacions
-    Fissures
Reflex del suport; juntes.
Inherent a l’acabat
Deformacions
-    Despreniments
-    Erosió mecànica; cops, rascades
  • Lesions químiques
-    Eflorescència
Sals cristal·litzades que no provenen del material
Sals cristal·litzades que provenen del material: Criptaflorescència
-    Oxidacions
-    Corrosions
-    Organismes
Animals
Vegetals
Erosions

dimarts, 27 de novembre del 2012

La valoració de bens immobiliàris a efectes mercantils

Amb l'entrada de l’Estat Espanyol a la Unió Europea, es va haver d'adaptar les lleis mercantils a les directives en matèria de societats de la Unió Europea. Això va comportar la reforma i modificació de la Llei de Societats Anònimes, el Reglament del Registre Mercantil i posteriorment la Llei de Societats Mercantils.
Entre els nombrosos canvis produïts per aquestes reformes, el Registre Mercantil va introduir, l'obligatorietat del nomenament d'experts independents per valorar certs béns del patrimoni de les societats.

En quin tipus de supòsits han d’intervenir els experts independents?
Els supòsits en què ha d'intervenir un expert independent per valorar els béns del patrimoni de les societats són[1]: les aportacions no dineràries i les transformacions, fusions o excisions de societats anònimes.


  • Aportacions no dineràries (article 38 de la LSA).
Es consideren aportacions no dineràries, a aquelles aportacions que fan els socis o d'algun d'ells en constituir la societat i que no són diners sinó béns de qualsevol altra classe o en drets. Per exemple és habitual aportar: solars, naus industrials, oficines, habitatges, locals, places d'aparcament, etc ....


  • Transformació de Societat Anònima. (Article 231 de la LSA)
Quan, sense alterar la seva personalitat, una societat anònima es converteix en qualsevol altre tipus de societat mercantil, cal que es valori els béns no dineraris que tingui aquesta societat.


  • Fusió de societats. (Article 236 de la LSA)
Quan una societat absorbeix el patrimoni d'una altra societat, o es fusiona el de diverses societats per construir una societat de nova creació cal haver de valorar els seus béns no dineraris.
Aquest cas és un dels més habituals en què intervé un expert independent i la valoració de béns o actius immobiliaris, ja que quan això passa gairebé sempre la societat té unes oficines, unes naus industrials o algun bé immobiliari en propietat on aquesta societat desenvolupa la seva activitat i que per tant requereix d'una valoració.


  • Escissió de la societat. (Article 256 de la LSA)
Quan es separa una part del patrimoni d'una societat per constituir una nova societat, o per integrar en el patrimoni d'una altra societat preexistent, cal que s'hagi de valorar els béns immobiliaris que formen aquest patrimoni.



Com es regula el nomenament dels experts?
El nomenament d'experts independents està regulat en els articles de la Secció I, del capítol II del Reglament Mercantil[2].
Sol·licitud de nomenament d'experts independents (article 338)
Per sol·licitar el nomenament d'un o diversos experts independents per a l'elaboració d'un informe, s'ha de presentar una instància per triplicat que ha d’anar subscrita, almenys, per una de les persones que promoguin la constitució de la societat o, si ja estigués constituïda, per la pròpia societat, adreçant-la al Registrador Mercantil del domicili social i expressant les circumstàncies següents:

  • Denominació i dades d'identificació registral de la societat o, si escau, el nom i cognoms de les persones que promoguin la constitució de la societat, així com el seu domicili.
  • Descripció dels béns, amb indicació del lloc en què es trobin, així com del nombre i valor nominal i, si s'escau, prima d'emissió de les accions a emetre com a contrapartida.
  • Declaració de no haver obtingut en els últims tres mesos una altra valoració dels mateixos béns, realitzada per expert independent nomenat pel registrador mercantil.
  • Data de la sol·licitud.

Tramitació de la sol·licitud. (Article 339)
Un cop presentada la instància, s'ha de practicar en el llibre diari l'assentament de presentació, en el qual s'ha d'identificar el sol·licitant i al presentador, i on s’ha d'indicar succintament els béns a valorar.
Posteriorment i un cop practicat l'assentament de presentació, s’ha de procedir a l'obertura d'un expedient numerat, l'existència s'ha de fer constar per nota al marge d'aquell seient. En l'expedient s’ha d’establir totes les incidències.

Nomenament d'experts independents. (Article 340).
Tràmit del nomenament
Transcorreguts quinze dies següents a la data de l'assentament de presentació, el Registrador Mercantil designa, un expert[3] independent entre les persones físiques o jurídiques que pertanyin a professió directament relacionada amb els béns objecte de valoració o que estiguin específicament dedicades a valoracions o peritatges. En aquest sentit no es distingeix entre professions titulades i no titulades, però com les normes civils són supletòries de les mercantils, s'entén que el Registrador Mercantil ha de preferir als experts titulats enfront dels que no ho són.
Els experts titulats en base a titulacions universitàries són les que atorguen la condició d'expert en determinades matèries i en principi, és suficient per actuar professionalment. En general els béns o actius a valorar són béns immobiliaris, solars, oficines, naus industrials, locals, places d'aparcament, trasters, etc ... És per això que els arquitectes, aparelladors, arquitectes tècnics i els enginyers d'edificació són els experts més adequats per a la seva valoració. No obstant això quan el bé o actiu immobiliari forma part d'algun bé relacionat amb alguna branca de l'enginyeria també poden actuar els enginyers en la seva especialitat; aeronàutic, agropecuari, de l'energia, miner, telecomunicacions, transport, industrial, etc ...
A la pràctica i de la mateixa manera que els Col·legis professionals envien als deganats civils els llistats de perits segons l'especialitat de què es tracti, també envien als Registres Mercantils els llistats dels experts en valoracions i peritatges.

Informe de l'expert per cada especialitat
Quan els béns a valorar són de naturalesa heterogènia o, fins i tot sense ser-ho, es trobin en circumscripció pertanyent a diferents Registres Mercantils, el Registrador pot nomenar diversos experts, expressant en el nomenament dels béns a valorar per cada un d'ells. Per exemple, quan s'ha de valorar una nau industrial, amb la maquinària i l'estoc de mercaderies, es pot sol·licitar dos o tres valoracions diferents, diferenciant l'expert a qui se sol·licita i que ha de valorar cada un, especificant per exemple la valoració de l'edifici d'una banda, les màquines de l'altra i l'estoc de les mercaderies per l'altra.

Honoraris
En la resolució per la qual es nomena a l'expert o experts independents, determinarà el Registrador la retribució a percebre per cadascun dels nomenats o els criteris per calcular-la.
La retribució dels experts s'ha d'ajustar, si s'escau, a les regles establertes pels respectius Col·legis Professionals i les normes que a aquest efecte es dictin per part del Ministeri de Justícia.
El nomenament s'ha de fer constar per diligència en els exemplars de la instància presentada, un dels quals s'entregarà o remetrà al sol·licitant, un altra serà arxivada en el Registre i el tercer es remetrà a l'expert. En el cas que hi hagi pluralitat d'experts, s'enviaran fotocòpies diligenciades a cada un dels experts nomenats pel Registre.

Incompatibilitats de l'expert. (Article 341).
Són causes d'incompatibilitat per a ser nomenat expert les establertes pels perits per la legislació processal civil.
En aquest apartat s'entén que el Reglament del Registre Mercantil es refereix a les taxes que estableix l'article 343 de la Llei d'Enjudiciament Civil i que, si s'escau ha de manifestar el perit en el dictamen segons s'estableix en l'article 335.2 de la mateixa Llei d'Enjudiciament Civil.
Quan l'expert nomenat fos incompatible, haurà excusar immediatament davant el Registrador, que, prèvia notificació als interessats, procedirà a la designació d'un altre nou expert.

Recusació de l'expert. (Article 342).
Com passa en els procediments civils i abans de l'elaboració de l'informe, els interessats poden recusar l'expert per concórrer causa legítima, comunicant al Registrador, que al seu torn l'ha de notificar a l'expert, per qualsevol mitjà que permeti deixar constància de la data en què es rep la notificació.
Transcorreguts cinc dies des de la notificació sense que l'expert s'hagi oposat compareixent davant el registrador, s'anul·la el nomenament i es procedeix a un designar-ne un altre de nou.
En el cas que l'expert s'oposi a la recusació, el Registrador, té un termini de dos dies per resoldre el que sigui procedent.
Contra la resolució del Registrador poden els interessats interposar recurs davant la Direcció General dels Registres i del Notariat en el termini de quinze dies, a comptar de la data de notificació de la resolució.

Nomenament en favor d'un mateix expert. (Article 343).
El nomenament d'un expert que ja s'ha designat el mateix Registrador dins el darrer any ha de posar en coneixement de la Direcció General dels Registres i del Notariat (Ministeri de Justícia).

Notificació i acceptació del nomenament. (Article 344).
El nomenament s'ha de notificar a l'expert designat per qualsevol mitjà que permeti deixar constància de la data en què es rep la notificació.
En el termini de cinc dies a comptar de la data de la notificació el nomenat ha de comparèixer davant el Registrador per acceptar l’encàrrec, la qual cosa es fa constar per diligència en la instància arxivada en el Registre.
En el cas que s'accepti l’encàrrec, s'estén el corresponent assentament en el Llibre de Nomenaments d'experts i auditors, tot indicant el codi d'expedient.
Un cop transcorregut el termini a què es refereix l'apartat anterior sense haver comparegut el designat, sigui quina sigui la causa que l'hagi impedit, caduca el seu nomenament, procedint el Registrador a efectuar un nou nomenament.

Termini de l'emissió de l'informe. (Article 345).
Els experts han de elaborar el seu informe per escrit, de forma raonada en el termini d'un mes a comptar de la data de l'acceptació del nomenament.
Quan concorrin circumstàncies excepcionals, el Registrador, a petició del propi expert, pot concedir un termini major. Aquestes causes han de ser motivades sent les més habituals el que no s'hagi permès accedir a inspeccionar l'edifici o també pot ser un motiu la grandària de l'edifici a valorar, l'haver de fer comprovacions administratives complexes (urbanístiques, afectacions, expropiacions, etc ... ).
Si l'informe no és emès en el termini concedit, caduca l'encàrrec, procedint pel Registrador a un nou nomenament, sense perjudici de la responsabilitat en què pugui haver incorregut l'expert per l'incompliment del seu mandat.
No està regulat específicament, però és aconsellable que un informe de valoració inclogui les mateixes pautes que regeixen per als dictàmens pericials, en la mesura que li són aplicables i en tot cas hauria d'incloure:

  • La identificació clara de l'edifici.
  • La descripció del bé que es valora, les seves característiques, antiguitat,, estat de conservació, etc ...
  • Comprovació de la documentació: dades cadastrals, registrals, patents, etc ...
  • Descripció urbanística. Es aconsellable acompanyar documentació per justificar que s'ha comprovat les característiques urbanístiques.
  • Descripció de les superfícies del immoble a valorar.
  • Descripció del criteri i mètodes de valoració utilitzats per a la seva valoració.
  • La indicació de si el valor calculat es correspon amb el nombre, valor nominal (i prima d'emissió, si s'escau) de les accions que se li assignessin, com a contrapartida a qui aporti aquest bé.
  • Fotografies.
  • Plànols i documentació utilitzada

Emissió de l'informe. (Article 346).
Emès l'informe, l'expert lliurarà l'original a la persona que ha sol·licitat el seu nomenament i comunicarà aquest lliurament al registrador mercantil que l'hagi nomenat, qui ho farà constar en l'expedient, que tancarà en aquell moment mitjançant la corresponent diligència. Aquesta circumstància s'ha de consignar així mateix al marge de l'assentament de nomenament.

Caducitat de l'informe. (Article 347).
Igual que passa amb totes les valoracions immobiliàries, els informes emesos pel Registre Mercantil caduquen. En aquest cas la seva validesa és de tres mesos de la seva data, llevat que amb anterioritat hagués estat ratificat pel propi expert, en aquest cas prorrogarà la seva validesa tres mesos més, a comptar de la data de ratificació.
Percepció de la retribució. (Article 348)
Els experts facturen directament a la societat en nom s'hagi sol·licitat l'informe i, si aquesta no s'hagués constituït, de qui hagi signat la sol·licitud.
Els experts poden sol·licitar provisió de fons a compte dels honoraris abans d'iniciar l'exercici de les seves funcions. En la pràctica, nosaltres facturem la totalitat dels honoraris i sol·licitem el cobrament dels honoraris per avançat o en el dia de la visita d'inspecció, ja que un cop lliurat es fa difícil el seu cobrament.
Sol·licitud de nomenament d'experts en cas de fusió i d'escissió. (Article 349)
En cas de fusió o d'escissió de societats, la sol·licitud de nomenament d'un o diversos experts independents per a l'emissió del preceptiu informe es fa individualment per cadascuna de les societats que participen en la fusió o de les societats beneficiàries de l'escissió.
No obstant el que disposa l'apartat anterior, l'informe pot ser comú a totes les societats que participen en la fusió quan aquestes ho sol·licitin, havent subscriure la instància, si més no, una persona amb poder de representació per cadascuna de les societats interessades.
En aquest cas la sol·licitud es presenta al Registrador Mercantil del domicili social de l'absorbent o del que figuri en el projecte de fusió com a domicili de la nova societat a constituir, adjuntant la certificació del projecte de fusió emesa per cada un dels òrgans d'administració de les societats sol·licitants.
No obstant el que disposa l'apartat primer, l'informe podrà ser comú a totes les societats beneficiàries de l'escissió quan aquestes ho sol·licitin, havent de subscriure la instància, si més no, una persona amb poder de representació per cadascuna de les societats afectades.
La sol·licitud es presentarà en aquest cas al Registrador Mercantil del domicili de qualsevol d'elles, adjuntant certificació del projecte d'escissió emès per cada un dels òrgans d'administració de les societats sol·licitants.




[1] Els supòsits d’intervenció estan regulats en el Text Refós de la Llei de Societats Anònimes. R.D. 1564/1989.
[2] El Reglament del Registre Mercantil vigent és l’aprovat pel Reial Decret 1784/1996, de 19 de juliol.
[3] En l’àmbit professional, s’anomena expert a qui domina els fonaments tècnics d’una professió i perit a qui a més a més de dominar els fonaments tècnics coneix les implicacions jurídiques de la seva professió.

divendres, 26 d’octubre del 2012

Que s’ha de fer quan ens diuen que tenim “Aluminosi”


Els perits i els tècnics en general, ens podem trobar amb clients que ens consulten, de forma molt preocupada i alarmats, sobre que han de fer perquè els han detectat en el seu habitatge o en l'habitatge d'algun veí  "aluminosi". 
En aquest Blog és comenta de forma resumida la informació bàsica que s'ha de conèixer al respecte.   


L’”aluminosi” és un terme que els mitjans de comunicació van popularitzat fa 25 anys, arran del col·lapse dels sostres d’un edifici en el barri del Turo de la Peira de Barcelona i que sovint s’aplica, erròniament a la simple presència de ciment aluminós en les biguetes d’un sostre.
La utilització de ciment aluminós per a fabricar biguetes de formigó, va ser molt utilitzat en el nostre país entre els anys 1950 i 1970, essent aquest un període històric expansiu demogràficament i en el que es va construir una part molt important del nostre parc edificat residencial i per tant la utilització del ciment aluminós esta relacionat amb uns sistemes constructius de baixa qualitat, fets amb pocs mitjans, amb escassa normativa, amb una ma d’obra poc qualificada i construïts amb molta precipitació i urgència. Es considera que hi ha en l’Estat Espanyol, més de 900.0000 habitatges construït amb biguetes fabricades amb ciment aluminós.
Els formigons fabricats amb ciment aluminós experimenten, amb el temps, la humitat i la temperatura suportada, una (conversió) transformació complexa de tipus químic que podríem sintetitzar en un canvi d’estructura cristal·lina de la massa aglutinant. Es tracta de la transformació de determinats aluminats càlcics hidratats, cristal·litzats en forma hexagonal i d’estructura metaestable, en altres aluminats càlcics hidratats cristal.litzats en forma cúbica. Aquesta transformació es produeix d’una forma inexorable per sobre de determinada temperatura (de 16ºC a 18ºC).
Aquest fenomen comporta una pèrdua de resistència del formigó i un augment de la porositat. Aquestes conseqüències són quantitativament més importants en funció del contingut de ciment per metre cúbic utilitzat. De la relació aigua/ciment inicial, del procés de fabricació i especialment del procés de cura, etc… Els valors de pèrdua de resistència respecte de les resistències en formigons joves es xifren entre el 0% i el 70%, aproximadament.
En tot cas aquest procés de pèrdua de resistència finalitza passats uns 7-10 anys, en formigons a temperatures normals de servei. Passat aquest període inicial, la resistència del material jo no minva més i, en conseqüència, es pot afirmar que les biguetes fetes amb ciment aluminós en el període que va de 1950 a 1970, i que estan encara en els edificis complint la seva missió estructural no perdran resistència.
Tal com passa en els formigons fabricats amb ciment pòrtland, els de ciment aluminós. En contacte amb el CO2 atmosfèric es carbonaten. En aquest cas el problema és més gran com a conseqüència de la seva menor reserva alcalina i la seva major porositat.
Aquests formigons també es poden veure afectats per un atac simultani de CO2 i de ions alcalins en presència d’humitat. Es tracta d’un procés poc conegut i és necessari investigar-lo més, perquè pot desencadenar grans pèrdues de resistència del formigó. Aquest fet es coneix com hidròlisi alcalina.
En tot cas i des d’un punt de vista purament tècnic, no hi ha cap justificació pel qual s’hagi d’intervenir en un sostre pel simple fet de que les seves biguetes estan fabricades amb ciment aluminós. Aquest es un tema força desconegut per a molta gent, essent molt habitual en l’àmbit de la intermediació immobiliària que es plantegi la realització d’un Test Aluminós de les biguetes del sostre per a saber si aquestes biguetes estan fabricades amb ciment aluminós o no, comportant aquest fet una disminució en el valor econòmic de l’immoble i importants diferencies contractuals que en molts casos acaben en els tribunals de justícia.
L’important en tot cas es saber que cal fer si s’ha detectat la presencia de biguetes de ciment aluminós en un sostre.

En primer lloc no cal preocupar-se i com s’ha de fer sempre, s'ha de buscar l'opinió d’un expert que en aquest cas ha de ser un tècnic especialitzat en estructures o en rehabilitació d’estructures. 
Aquest tècnic haurà de realitzar un dictamen, en el que pugui donar-se un diagnòstic de l’estat de conservació de les biguetes del sostre i d’aquesta forma poder prendre les decisions correctes.
Com es fa en els altres tipus de sostre aquesta peritació de diagnosi comportarà una avaluacio estructural on s’examinarà de forma especial l’estructura vertical, la coberta, els envans i els paviments, buscant els símptomes que ens indiquin la presencia de problemes en el comportament estructural. Cal observar l’estat de conservació de les instal·lacions de sanejament i subministrament d’aigua així com la impermeabilització dels sostres i la seva trobada amb paraments exteriors..
També caldrà inspeccionar ocularment les biguetes dels sostres.  En el cas de que les biguetes dels sostres presentin algun problema, els símptomes es manifesten de forma aparent en; (petits o grans trencaments, deformacions, taques de rovell, canvis de color, etc…) i aquestes intervencions acostumen a portar associada la realització de cales en sostres o paraments i en alguns casos la realització de determinades proves o assajos de laboratori.


En tot cas la peritació haurà de fer una interpretació acurada del que passa per a poder emetre una diagnòstic correcte, determinant el marge de seguretat com passa en qualsevol peritació estructural.
Com a resultat d’aquesta diagnosi en sortirà unes conclusions i que en general establirà si cal o no una intervencio en els sostres i en el seu defecte l’establiment d’un pla de manteniment.
En el cas de que sigui necessari una intervenció caldrà encarregar un projecte de rehabilitació. Aquest projecte haurà d’establir la solució més adequada a la lesió i que en general serà alguna de les següents teràpies;

  • Reparació.
  • Substitució funcional.
  • Reforç.
En el cas de que no sigui necessari cap intervenció de rehabilitació, caldrà assumir i acceptar que una estructura usada amb normalitat al llarg de 40 o 50 anys, i que no presenti cap mena de símptoma de mal funcionament, ha demostrat sobradament la seva vàlua i en tot cas i com passa amb tot els edificis, cal establir unes instruccions de manteniment especifiques i unes inspeccions de comprovació, en les quals s’ha de fer especial atenció a la presencia d’humitat, que pot provocar la corrosió de l’armadura. El mateix problema vinculat amb la humitat el pateixen la resta de biguetes fabricades amb ciment Portland i de forma diferent però igualment problemàtic en les biguetes d’acer que es poden oxidar i les de fusta que es poden podrir.
……………………………………………………………….
(L'autor d'aquest Bloc recopila documents referents a anècdotes, informes, articles de fets històrics, relacionats amb l'exercici de la funció pericial, accidents, defectes estructurals, etc ... motiu pel qual agrairia a qualsevol que tingui coneixement o dades al respecte, els pugui notificar a l'email de l'autor que es troba en el perfil d'aquest bloc)
Moltes gràcies a tots ....

dissabte, 15 de setembre del 2012

Article publicat en la revista L'Informatiu

En el numero 333 de la revista l'Informatiu, del Col.legi d'Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers d'Edificació de Barcelona, publicat aquest mes de setembre, s'ha editat l'entrada del mes d'abril d'aquest blog que tracta sobre el paper dels agents de l'edificació en la construcció dels habitatges prefabricats de fusta.

Aquesta article es pot consultar en la pàgina nº 116 i 117 d'aquest enllaç:

dijous, 26 de juliol del 2012

La valoració dels bens immobles a efectes fiscals

En el sistema tributari espanyol els béns immobles es graven, de manera directa o indirecta, amb les següents figures tributàries:
  • Impost sobre béns immobles (IBI).
  • Impost sobre l'Increment de Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana (IVTNU).
  • Impost sobre Construccions, Instal·lacions i Obres. (ICIO)
  • Impost sobre Transmissions Patrimonials (ITP) i Actes Jurídics Documentats (AJD).
  • Impost sobre Successions i Donacions. (ISD)
  • Impost sobre el Patrimoni (IP).
  • Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF).
  • Impost sobre Societats (IS).
  • Impost sobre el Valor Afegit (IVA).
  • Gravamen especial sobre els béns immobles de les entitats no residents.
Els tres primers impostos són impostos locals, mentre que els altres impostos són estatals, dels quals alguns estan transferits totalment o en part a les comunitats autonomes. Tots els impostos estatals i l'impost municipal sobre béns immobles (IBI), són d'exacció obligatòria mentre que l'impost sobre l'increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana i l'impost sobre construccions, instal·lacions i obres, només són exigibles si l'ajuntament en ple acorda establir-los i aprova les corresponents ordenances municipals que ho gravin.
La valoració del bé immoble es fa de forma diferent segons sigui l'impost. D'una banda hi ha impostos que la base imposable de l'impost és el valor cadastral, com és el cas de l'impost municipal sobre béns immobles (IBI), en què la imposició de l'impost es realitza sense prèvia declaració per part del contribuent. En aquest cas, per comprovar la correcta imposició de la quota tributaria de l'impost, és necessari comprovar la base imposable i per això es necessari examinar la fitxa cadastral comprovant les superfícies, tipus de bé, antiguitat, estat de conservació, etc .... Davant el dubte és convenient assessorar-se a través d'un perit en valoracions immobiliàries[1] i en el cas que sigui necessari realitzar les modificacions que siguin necessàries en el cadastre. En alguns casos pot arribar a ser necessari impugnar la ponència de valors o l'assignació individualitzada de valors, per motius d'índole material, formal, etc ..., essent en aquests casos evident la necessitat d'un assessorament pericial especialitzat.
D'altra banda hi ha impostos que utilitzen el sistema de valoració per còmput de valors[2], com és el cas de l'impost sobre l'increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana (IVTNU), l'impost sobre el patrimoni (IP) i l'impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF), així com en el gravamen especial sobre els béns immobles de les entitats no residents. També s'utilitza el sistema de còmput de valors, en l'impost sobre societats (IS) i excepcionalment la comprovació de valors, mentre que en l'IVA, en ser la base imposable el preu[3], que no el valor, no hi ha ni valoració, ni comprovació, ni còmput de valors, llevat de determinats supòsits molt concrets.
El sistema de còmput de valors es basa a determinar la base imposable de l'impost per un còmput de valors. Aquest còmput és diferent segons sigui l'impost. En el cas de l'impost sobre l'increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana (IVTNU), s'obté multiplicant el valor cadastral del terreny en la data de la meritació, o de la component del valor cadastral que s'assigna al mateix si hi ha edificació, pel nombre d'anys complerts transcorreguts des de l'anterior transmissió, amb un màxim de vint, i per un percentatge fixat dins el ventall que permet la llei. Igual que s'ha comentat en l'apartat anterior per a comprovar la correcta imposició d'aquest impost és necessari comprovar la fitxa cadastral i en el cas que sigui necessari sol licitar l'assessorament pericial. En el cas de l'impost de patrimoni el còmput de la base imposable es realitza pel valor més gran entre el preu o valor declarat, el valor comprovat i el valor cadastral. En l'impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF), es realitza un còmput de les rendes netes dels immobles no cedits en arrendaments o un còmput de les quotes d'amortitzacions dels immobles en el cas d'immobles en arrendament.
A la resta d'impostos l'administració realitza la comprovació dels valors[4] declarats pel contribuent, com són l'impost sobre construccions, instal·lacions i obres (ICIO), l'impost de transmissions patrimonials (ITP), actes jurídics documentats (AJD), l'impost de successions i donacions (ISP) i l'impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF).
Per a realitzar la comprovació de valors l'administració pot utilitzar diversos mitjans[5] que es recullen en l'article 57 de la Llei General Tributària i que són:
a) La capitalització o imputació de rendiments al percentatge que la llei de cada tribut assenyali.
b) L'estimació per referència als valors que figurin en els registres oficials de caràcter fiscal. Aquesta estimació per referència consisteix en l'aplicació dels coeficients multiplicadors que es determinin i publiqui l'Administració Tributària competent, en els termes que s'estableixin per reglament, als valors que figurin en el registre oficial de caràcter fiscal que es prengui com a referència a efectes de la valoració de cada tipus de béns. Es tracta de béns immobles, el registre oficial de caràcter fiscal que es prendrà com a referència a efectes de determinar els coeficients multiplicadors per a la valoració d'aquests béns és el cadastre immobiliari.
c) Preus mitjans en el mercat.
d) Cotitzacions en mercats nacionals i estrangers.
e) Dictamen de perits de l'Administració.
f) Valor assignat als béns en les pòlisses de contractes d'assegurances.
g) Valor assignat per a la taxació de les finques hipotecades en compliment del que preveu la legislació hipotecària.
h) Preu o valor declarat corresponent a altres transmissions del mateix bé, tenint en compte les circumstàncies d'aquestes, realitzades dins el termini que s'estableixi per reglament.
De tots aquests mitjans, els més utilitzats per l'administració són l'estimació per referència als valors que figurin en els registres oficials de caràcter fiscal i el dictamen de perits de l'administració.
L'estimació per referència als valors que figurin en els registres oficials de caràcter fiscal, és el mitjà utilitzat per l'administració en els casos d'herències, donacions, segones transmissions de béns immobles, etc ... pel fet que el bé transmès compta amb un valor cadastral, al qual se li aplica el coeficient multiplicador corresponent que estableix l'administració per a cada tipus de bé en funció de la seva ubicació, obtenint el valor mínim, que a efectes fiscals, l'administració acceptarà per a aquest bé. Aquests coeficients són públics i de fàcil aplicació pel contribuent, conduint a un resultat inequívoc. En alguns casos són els propis notaris els que assessoren al contribuent per estimar el valor del bé transmès segons aquest mètode. En cas de dubte sempre es pot contractar els serveis d'un perit en valoracions immobiliàries.
No obstant això l'administració, no pot utilitzar aquest mitjà de comprovació de valors, en els casos de declaracions obra nova, declaracions de divisions horitzontals, primeres transmissions de béns immobiliaris, segregacions, agrupacions, ampliacions, etc ..... pel fet que l'administració no disposa del valor cadastral del bé immoble transmès. És en aquests casos, l'administració utilitza, com a mitjà de comprovació del valor, el dictamen de perits de l'administració.
L'administració també utilitza el dictamen de perits, com a mitjà de comprovació, per determinar el valor dels béns en cas s’hagi obtingut un valor superior al declarat pel contribuent en els casos que s'ha comprovat el valor, mitjançant l'estimació per referència als valors que figurin en els registres oficials de caràcter fiscal, es troba
Aquest dictamen que realitza l'administració com a mitjà de comprovació de valors, és una valoració[6] tècnica realitzada per un funcionari públic, amb títol adequat a la naturalesa del bé a valorar i hi han de explicitar els fonaments del bé i els criteris[7] utilitzats. Aquest dictamen es basa en les dades que figuren en el títol o negoci jurídic que es grava com a fet imposable, en les dades que són públics (registrals, urbanístics, cadastrals, etc ....) i en els documents aportats a l'administració, es presumirà la veracitat de totes aquesta documentació.
Quan el valor comprovat per l'administració, per qualsevol dels mitjans utilitzats, resulta contradictòria amb el valor declarat pel contribuent, i el valor comprovat per l'administració es superior al declarat pel contribuent, s'inicia un tràmit d'audiència, en el qual la administració comunica una proposta de liquidació de l'impost, amb un recàrrec complementari de la quota tributaria i els interessos legals aplicats al període que ha passat des de la data de la meritació de l'impost. En aquesta fase, el contribuent pot presentar al·legacions si considera que la comprovació realitzada per l'administració és incorrecta. És molt aconsellable en aquesta fase inicial que el contribuent s'assessori per un perit en valoracions que li indiqui si la comprovació realitzada per l'administració és correcta i si cal li indiqui quines al·legacions tècniques es poden realitzar.
En el cas que l'administració consideri que les al·legacions no són fundades o suficients, s'inicia un procés administratiu de reposició. En aquesta fase de reposició és aconsellable l'assistència lletrada del contribuent, perquè l'assessori en la presentació del recurs, en la qual es pot impugnar la comprovació de valors que realitza l'administració, per motius d'índole formal, com podria ser pel procediment[8], la manca de posada de manifest de l'expedient, la falta o insuficiència de motivació del dictamen de perits de l'administració utilitzat, o per motius d'índole tècnic en la valoració tècnica que fa l'administració. 
La valoració realitzada per l'administració pot presentar incorreccions en les  estimacions del valor del sòl, els costos de les construccions, instal·lacions o obres realitzades o en les coeficients que estableix la instrucció per a redactar dictamens pericials aprovat per l'administració. 
Si el motiu del recurs és degut a temes tècnics relacionats amb el dictamen de perits de l'administració, és aconsellable que el contribuent acompanyi el recurs d'una valoració de part realitzada per un perit, en què es pugui justificar els arguments del recurs i les diferències amb l'administració.
Aquesta impugnació es pot fer en reposició amb caràcter potestatiu o en via econòmic-administratiu.
El contribuent també pot promoure la taxació pericial contradictòria en correcció del resultat dels altres mitjans de comprovació de valors, d'acord amb l'apartat 2 de l'article 52 de la Llei General del Tributaria. En conseqüència, la taxació pericial contradictòria és un mitjà extraordinari de comprovació de valors, aplicable a sol·licitud del contribuent, per enervar els valors resultants de l'aplicació dels mòduls o índexs preestablerts a l'efecte o dels dictàmens pericials en l'impost sobre construccions, instal·lacions i obres, en els valors cadastrals o en els dictàmens de perits de l'administració dels restants impostos
Acordada la pràctica de la taxació pericial contradictòria, tant l'administració com el contribuent designen cadascun dels perits perquè taxen els immobles. Com és lògic, si la comprovació recorreguda es va practicar mitjançant dictamen pericial aquest té la consideració de taxació del perit de l'Administració a efectes de la taxació pericial contradictòria.
Confrontat el resultat de la taxació del perit de l'administració amb la del perit del contribuent, si el d'aquella no excedeix de la del d'aquest en més d'un 10 per 100 i tampoc en més de 120.000 €, servirà de base per a la liquidació de l'impost el resultat de la taxació del perit del contribuent.
En canvi, si excedeix d'algun dels dos límits indicats, s'ha de designar un perit tercer que determinarà el valor dels béns. En conseqüència, la taxació pericial contradictòria és, de fet, un arbitratge tècnic per determinar el valor dels béns i drets. El perit de l'administració percebrà les retribucions a què tingui dret d'acord amb la legislació vigent, mentre que els honoraris del perit del contribuent seran satisfets per aquest.
Els del perit tercer són a compte del contribuent si el resultat del seu taxació excedeix en més d'un 20 per 100 al valor declarat i en cas contrari hauran de ser satisfets per l'Administració.
El perit tercer pot exigir que prèviament a l'exercici de la seva comesa es faci per ambdues parts provisió dels seus honoraris. La manca de dipòsit de la provisió per qualsevol de les parts suposa l'acceptació de la valoració realitzada pel perit de l'altra. Algunes comunitats autònomes, com és el cas de Catalunya, han aprovat unes tarifes d'honoraris oficials per als perits tercers que actuïn en un procés de taxació pericial contradictòria.
Ha de significar que si bé el perit tercer determina amb la seva valoració el valor dels immobles objecte de controvèrsia, el resultat de la comprovació, al qual s'han d'atenir les liquidacions tributàries que siguin procedents, queda limitat superiorment pel menor dels valors següents:
• El comprovat per l'Administració, contra el qual es va promoure la taxació pericial contradictòria.
• El resultant de la valoració del seu perit.
Inferiorment queda limitat pel major dels dos valors següents:
• El declarat pel contribuent.
• El que resulta de la taxació del seu perit.

EPÍLEG.
En general, podem dir que tots estem o estarem subjectes en algun moment de la nostra vida a alguna transacció immobiliària[9], sigui de compra, venda, herència, donació, etc ... Quan aquesta operació esta gravada amb algun impost, serà necessari saber com liquidar-los.
En aquest article es fa una breu descripció de les diferents figures tributàries, que a l'Estat Espanyol graven els immobles i la seva transmissió, fent especial referència als procediments que té cada un dels impostos per determinar la base imposable.
Com es desprèn de l'article, és una bona pràctica, el contractar els serveis professionals d'un perit en valoracions immobiliàries, que pugui assessorar el contribuent en la determinació del valor econòmic més adequat a efectes fiscals del bé immoble i arribat el cas li pugui aconsellar per evitar sorpreses que comportin problemàtiques sancionadores administratives.




[1] Un perit es aquella persona o professional que te coneixements específics sobre una matèria que, li permet dictaminar sobre fets que requereixen d’aquets coneixements per a la seva apreciació. Les valoracions dels bens immobiliaris urbans formen part de les especialitats dels titulats en arquitectura, arquitectura tècnica i enginyeria d’edificació, mentre que les valoracions dels bens immobiliaris rústics formen part de les especialitats dels titulats en enginyeria agrònoma. Encara que aquets coneixements formen part de les formacions acadèmiques d’aquestes titulacions, no vol dir que tots aquests professionals es dediquin o exerceixin aquesta especialitat, motiu pel  que si es vol comptar amb un verdader expert amb aquesta matèria s’ha d’optar per un professional que ostenti aquets coneixements específics que li permeten dictaminar sobre allò.
[2] Còmput de valor d’un be és la determinació indirecta del valor, exclusivament a partir de dades preexistents i regles de càlcul prefixades.
[3] Valor és la utilitat d’un be, expressada en unitats monetàries o l’expressió quantitativa de l’estimació d’un be, mentre que el preu és la contraprestació econòmica per a la seva transmissió.
[4] Comprovar un valor declarat es contrastar si s’ajusta al valor que es considera que té el be i de no ajustar-se, fixar-ne el valor degut.
[5] Els mitjans de valoració son las vies a través dels quals s’apliquen els criteris de valoració. Per exemple;
·          L’estimació per referencia als valors que figuren en els registres oficials de caràcter fiscal, amb els es determina els coeficients multiplicadors que publica l’administració tributaria competent per a obtenir el valor que s’agafa com referencia a efectes de la valoració de cada tipus de be.
·          El dictamen pericial, a través del qual s’apliquen els corresponents criteris de valoració.
·          El valor cadastral, determinat d’acord amb els criteris de la normativa a l’efecte.
·          etcètera.
[6] Valorar un bé és determinar el valor que té a través d’uns criteris o regles preestablertes.
[7] Els criteris de valoració son les regles a través de les quals s’arriba a establir el valor d’un be. Per exemple, capitalitzar la renda; obtenir el valor del sol a partir del valor del producte immobiliari, deduint-ne els costos de producció i el benefici del promotor; prendre com a referència el mercat, etc.
[8] Els procediments de valoració son els canals formals o les formalitats a que ha de subjectar-se l’activitat administrativa de valoració. Així la valoració cadastral comporta les fases d’aprovació de la ponència de valors, publicació de la mateixa per edicte, assignació de los valors cadastrals i notificació dels mateixos. En conseqüència el procediment és una successió de tràmits.
[9] Segons les dades publicades pel Ministeri de Foment a finals de l’any 2010, existien en l’Estat Espanyol 25.837.108 habitatges, més altres tantes oficines, garatges, magatzems, naus industrials, edificacions agrícoles, solars, finques rústiques, etc….
És considera com a valor mig que tots els bens immobles son objecte d’algun tipus de transacció en un període mitja de 20 anys (compravenda, herència, donació, obra nova, divisió horitzontal, agrupació, segregació, etc…) pel que un es pot fer una idea del volum d’aquestes dades i comprendre perquè la transacció i la titularitat de la propietat dels immobles està tan gravada. Per a fer-se una idea tant sols del volum que suposen les compravendes es pot observar les dades publicades pel Col·legi de Registradors d’Espanya referents a les operacions de compravenda d’habitatges registrats que ha estat de:
Evolució de les compravendes registrades
Anys
939.553
989.341
916.000
788.518
561.420
423.114